Si no ens queixem nosaltres, qui ho farà?

Les classes de Dret Constitucional I són tan interessants que sense adonar-te'n et trobes pensant en qualsevol cosa o fent alguna cosa que no té cap relació amb l'assignatura. Si et pares a pensar, ens trobem en un món que se'n va a pico, sense fre, i, almenys jo, em trobo en que sóc una inútil, que no ho puc solucionar ni res...

Un dels principals problemes actuals, però no l'únic, és l'educació.
Els estudiants ens mobilitzem perquè la universitat actual (a l'igual que tot el sistema educatiu) està podrida. Tenim uns rectors que es comporten com franquistes (expulsant alumnes amb mètodes d'una llei de 1945, enviat a la policia quan els alumnes actuen pacíficament), i als estudiants que ens mobilitzem se'ns tracta com a criminals, com mandrosos que van a l'universitat a juagr a cartes al bar, com a nens de papa que ens queixem perquè no tenim res a fer ja que tenim la vida solucionada,... I jo em pregunto, si no ens queixem nosaltres qui ho farà? Els polítics, que ara deuen estar sentats còmodament a les seves cadires de pell? Els obrers de les fàbriques, que estan més preocupats en no perdre la seva feina a causa de la crisis? Els funcionaris, la majoria dels qual no fan res i no s'han de preocupar per si els fan fora?
A part, la qualitat de les classes magistrals en nombroses ocasions és qüestionable ja que les aules avui en dia estan sobressaturades: amb 99 companys és impossible fer classe perquè, tot i que no tots van a classe, hi ha qui sempre xerra, si la classe no és gaire interessant et distreus fàcilment,...; a més, al professorat, per molta qualitat que tingui, l'hi deu ser insuportable fer unes classes en les que la meitat, o més, dels alumnes no hi estan interessats.

Tot i això, no es pot considerar que el problema de l'educació espanyola estigui únicament centrat en la universitat; com fa anys que es diu: tot el sistema educatiu espanyol es preocupant. Ens trobem sempre a les últimes posicions en tots els rankings europeus (tenim el consol que Grècia sempre està pitjor situada (fet molt trist); però compte, perquè si d'aquí uns anys el sitema espanyol no millora, podem trobar-nos en una situació semblant a la que es va viure a Grècia entre novembre i desembre). Aquesta situació es deu a, entre altres deficències, una pèssima educació pública (en la qual s'intervenen pocs recursos i que, a l'igual que la universitat, es troba sobressaturada), una pèssima preparació dels professors (problema intímament relacionat amb la crisis de l'universitat pública), poquíssims recursos per a un bon ensenyament, i moltes altres coses. No espero que el nostre sistema s'assembli al finlandés perquè, sense anar gaire lluny, tenim moltes diferències, tan econòmiques, com culturals o històriques, però si que es podrien pendre algunes polítiques educatives i adaptar-les; però sí que m'agradaria veure una mica d'interés, tan per part de la societat com per parts dels polítics, per a arreglar les coses, perquè no sembla que a ningú li interessi si l'educació és fet d'orgull o de plor.

Avui en dia tothom es queixa de la mala situació del país, dels polítics, de l'economia,..., però en un país on la seva educació fa riure (per no plorar) des de fa temps, què més esperen? Però això sí, quan els estudiants ens volem mobilitzar per queixar-nos, tota la població, des del president de la Generalitat fins a un jubilat amb una mísera pensió, els hi falta temps per condemnar la nostra actuació; i això provoca que molts estudiants ja ni intentin canviar les coses, però jo a ells els hi diria: si no ens queixem nosaltres mateixos qui defenserà els nostres interessos?
Tots els estudiants, perquè sembla que siguem els únics interessats, ens hem de moure, sense que ens importi el que tenen a dir les altres persones, però per que això ens hem d'unir, i com podria haver dit Marx en cas de parlar del estudiants catalans: ESTUDIANTS DE TOTES LES UNIVERSITATS, UNIU-VOS!